En el decurs dels anys, l’obra de Carme Riera ha anat adquirint una personalitat tan propia que es fa difícil comparar la aseva trajectòria artística amb altres contemporànies. Com a conseqüència de la insatisfacció enfront dels límits d’un llenguatge únic, des de fa temps ha trencat les barreres entre pintura i escultura, a favor d’una expressió en la qual incorpora ambdues. Paral·lelamnent, s’ha situat més enllà de l’antagonisme entre figuració i abstracció, tot confiant, sobretot, en la capacitat de la materia com a generadora de formes.
Tinc la impressió, però, que el
repte decisiu afrontat per Carme Riera és deixar enrere la identificació
tradicional i estètica de l’art com a producte i decantar-se cada cop més per
l’art com a procés. L’obra no ho és pel fet de ser finalitat acabada, tancada,
sinó que, com en un procés d’alquímia, forma un il·limitat cercle de
materialitzacions.
Las naturalesa –l’estany, la
fusta, la cera, el pigment- és la matriu en la qual comença i caba el procés. A
l’interior hi té lloc la metamorfosi dels móns. La transfiguració de les
formes, l’eclosió del misteri, el tremp,
per la qual cosa cal que ens hi aboquem amb una barrera de joc i de respecte.
La maduresa artística de Carme Riera apareix en plenitud amb aquests misteris.
El seu art és alquímia o, millor dit, la seva alquimia continua essent.
Rafel Argullol, Filòsof, Poeta i Escriptor
